Molts noms de noia deriven del llocs a on és adorada la Verge Maria. Avui celebrem el sant de moltes noies que en realitat es diuen "Maria" i moltes no ho saben.
Avui és la festa de la Mare de Déu de Núria. Aquesta Mare de Déu és una talla que hi ha a la Vall de Núria, municipi de Queralbs (Ripollès).
La Mare de Déu de Núria és la patrona principal de la diòcesi d'Urgell juntament amb Sant Ermengol d'Urgell i també patrona del Pirineu català.
La imatge de la Mare de Déu de Núria que avui en dia es venera és una talla datada del segle XII o XIII. Es tracta. per tant, d'una talla en fusta d'estil romànic.
Possiblemet tot va començar amb un megalit de color blanc que antigament hi havia a la vall. Les creences populars precristianes afirmaven que les dones que volien tenir un fill havien de fregar el seu cos a aquella pedra. Passat el temps aquesta pedra es va treure i en el seu loc van posar la Creu de Sant Gil, i que va passar a fer les funcions d'altar a la capella dedicada al sant. La gran afluència de parelles sense descendència va obligar a protegir la pedra amb un tancat. Aleshores, va néixer el costum de ficar el cap a l'olla i tocar la campana de Sant Gil, costum que es manté fins als nostres dies. És tradició que quan algú demana a la Mare de Déu de Núria el desig de tenir un fill, si aquest es concedeix i és nen, se l'ha de batejar amb el nom de Gil i si és nena amb el nom de Núria.
La imatge de la Mare de Déu és una talla romànica de fusta de noguera policromada (pintada de molts colors), datada del segle XII. Maria té alguns trets que la fan propera, com els cabells i les orelles al descobert, el mantellet de pastora i el gest d'agafar l'infant amb les dues mans. El Nen Jesús, assegut al genoll esquerre, vesteix com la Mare i no te sabates. L'infant beneeix amb la mà dreta, mentre que amb l'esquerra sosté un llibret damunt el genoll.
Segons la tradició, Sant Gil, nascut a Atenes i nomenat bisbe de Nimes, esculpí la imatge de la Mare de Déu quan feia vida d'ermità a Núria entre els anys 700 i 703. Feia sonar la campana per convocar els pastors de l'entorn, quan hi arribaben els hi parlava de Déu, explicava l'Evangeli, davant la creu que ell mateix havia esculpit, i també els distribuïa menjar que cuinava en una olla. Però va haver una gran persecució religiosa i Sant Gil fugí per sempre, després d'haver amagat la Creu, la Campana i l'Olla.
L'any 1072 un home anomenat Amadeu va venir des de Dalmàcia a la recerca d'unes relíquies de Maria amb les qeu havia sommiat. Uns pastors que coneixien la tradició de Sant Gil el van ajudar a aixecar una capella. Després es va anar.
L'any 1079 un brau va colpejar una paret, i va descobrir la imatge juntament amb la Creu, la Campana i l'Olla.
Durant l'edat mitjana, es va construir un hospital o alberg per allotjar als pelegrins. D'això en dóna constància la butlla de l'any 1162, del papa Alexandre III, que parla d'una Domus Hospitalis S Mariae de Annúria, documentació on apareix per primer cop el nom Annuria, situada al costat de la capella i també el mateix papa institueix el dia 8 de setembre com a dia de la Mare de Déu.
L'origen de la paraula "Annuria" és misteriós. Alguns pensen que deriva de l'arrel basca ur, (aigua). Altres creuen que podria venir de l'àrab, del mot an-nuriyah, (llumeneta), que podria tenir alguna relació amb la tradició de la troballa de la imatge de la Verge, assenyalada per una petita llum, justament.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir Domus hospitalis i la capella. Es van fer varies reconstrucciós des de l'any 1449 fins a l'any 1889, que fou posada la primera pedra del actual santuari de Vall de Núria (obra de l'arquitecte Calixte Freixa).
Durant segles el santuari de Núria ha estat un important centre de pelegrinatge, i es conserva molt bé el famós i atractiu camí dels pelegrins des de Ribes de Fresser.
Com a curiositat política podem dir que l'any 1931, a l'habitació número 202 de l'hotel, es va redactar el que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que va quedar ratificat a les urnes el 2 d'agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.
El 22 de juliol de 1936, poc després d'esclatar la Guerra Civil Espanyola, el rector de la parròquia va fugir cap a França emportant-se la imatge de la verge. La volia salvar de la crema d'objectes religiosos que alguns estaven fent. La imatge va acabar a Suïssa on va estar amagada fins al 1941, any en què va retornar a la vall.
Però les seves aventures no havien acabat: El 7 de juliol de 1967, la imatge de la Mare de Déu va ser 'segrestada' per un grup de joves catalans autodenominat 'Almogàvers' per impedir que el règim franquista celebrés els actes de coronació de la Mare de Déu, prevista per al dia 13 del mateix mes de juliol. Els autors de la sostracció també reclamaven el retorn de l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané de l'exili; el lliure nomenament per l'església de bisbes autòctons de Catalunya i la dimissió de Marcelo González Martín, bisbe de Barcelona nascut a Valladolid, en el marc de la campanya Volem bisbes catalans!. La talla romànica va estar desapareguda entre els anys 1967 i 1972, durant els quals va ser guardada primer en una masia de Vallgorguina i posteriorment en un pis de Barcelona. El retorn es realitzà el 28 de gener de 1972 coincidint amb la presa de possessió de Narcís Jubany i Arnau com a arquebisbe de Barcelona en substitució de Marcelo González, amb la mediació de Josep Benet i Morell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
DEIXA EL TEU COMENTARI.