El nostre Déu es dóna a conèixer en la història, pels seus fets. Un dels primers és la seva elecció d'Abram, a qui crida i convida a sortir "fora de la seva terra", de la seva pàtria i de casa '(Gn 12, 1), per fer-ne «Abraham», és a dir, «el pare d'una multitud de nacions» (Gn 17, 5): «En tu seran beneïdes totes les nacions de la terra» (Gn 12, 3 ; Ga 3, 8) »
Abraham, el qual abandona les seves seguretats és el model de creient i símbol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam).
Durant la seva llarga travessia del desert, metàfora de la vida de qualsevol persona, Abraham no es recolza gairebé mai en els seus coneixements previs ni en els seus béns. El seu caminar es recolza en el Déu, que el crida a una missió insospitada, en el Déu que es confia a ell, en el Déu que prova i aprova al seu millor amic.
En gairebé totes les cultures el caminant, el viatger, està lligat al naixement d'alguna cosa nova: Ulisses o Enees són un exemple. Però, a diferència d'ells, Abraham en sortir de la seva terra, surt del tot. Del lloc físic i del de l'espiritual. En la seva pàtria eren politeistes, però Abraham descobreix que només hi ha un Déu, diferent i insospitat, un Déu amic.
La Carta als Hebreus, en el gran elogi de la fe dels avantpassats, insisteix particularment en la fe d'Abraham:
«Per la fe, Abraham va obeir i va sortir pel lloc que havia de rebre en herència, i va sortir sense saber on anava » (He 11, 8; Gn 12, 1-4).
Per la fe, va viure com estranger i pelegrí a la Terra promesa (cf. Gn 23, 4). Per la fe, a la Sara es va atorgar el concebre el fill de la promesa. Per la fe, finalment, Abraham va oferir al seu fill únic en sacrifici (cf. Hb 11, 17).
El pensador jueu Elie Wiesel ha escrit que Abraham és el pare dels creients perquè va saber endevinar que en els caminants que arribaven a la seva tenda podria ser acollit el mateix Déu.
Si coneixes algun noi que es digui Abraham, avui el pots felicitar: és el dia del seu sant
Abraham, el qual abandona les seves seguretats és el model de creient i símbol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam).
Durant la seva llarga travessia del desert, metàfora de la vida de qualsevol persona, Abraham no es recolza gairebé mai en els seus coneixements previs ni en els seus béns. El seu caminar es recolza en el Déu, que el crida a una missió insospitada, en el Déu que es confia a ell, en el Déu que prova i aprova al seu millor amic.
En gairebé totes les cultures el caminant, el viatger, està lligat al naixement d'alguna cosa nova: Ulisses o Enees són un exemple. Però, a diferència d'ells, Abraham en sortir de la seva terra, surt del tot. Del lloc físic i del de l'espiritual. En la seva pàtria eren politeistes, però Abraham descobreix que només hi ha un Déu, diferent i insospitat, un Déu amic.
La Carta als Hebreus, en el gran elogi de la fe dels avantpassats, insisteix particularment en la fe d'Abraham:
«Per la fe, Abraham va obeir i va sortir pel lloc que havia de rebre en herència, i va sortir sense saber on anava » (He 11, 8; Gn 12, 1-4).
Per la fe, va viure com estranger i pelegrí a la Terra promesa (cf. Gn 23, 4). Per la fe, a la Sara es va atorgar el concebre el fill de la promesa. Per la fe, finalment, Abraham va oferir al seu fill únic en sacrifici (cf. Hb 11, 17).
El pensador jueu Elie Wiesel ha escrit que Abraham és el pare dels creients perquè va saber endevinar que en els caminants que arribaven a la seva tenda podria ser acollit el mateix Déu.
Si coneixes algun noi que es digui Abraham, avui el pots felicitar: és el dia del seu sant
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
DEIXA EL TEU COMENTARI.