SANT FRANCESC D'ASSIS

Avui és Sant Francesc d'Assís.

Parlar d'aquest sant és una tasca llarga, donada la seva gran importància.

Per fer un petit resum podríem dir que és un sant italià, que va fundar l'Orde Franciscà i un segon orde, femení, conegut com el de les Germanes Clarisses i que a més, és un dels primers autors literaris que fa servir la llengua italiana.

Va ser canonitzat per l'Església Catòlica el 1228, i la seva festivitat se celebra el 4 d'octubre i és el sant patró dels animals i el medi ambient.

El pare de Francesc d'Assis, Pietro, va ser un mercader de teles reeixit. Poc és sabut sobre la seva mare, Pica. Francesc va tenir molts germans. Va ser batejat com a Giovanni Francesco Bernardone, però va ser conegut comunament com a Francesco, que vol dir "home de França" pel seu interès per la literatura que venia de França, de la qual el fascinaven particularment els trobadors. Resulta interessant notar la similitud entre l'estil de vida dels trobadors, lliures de tota possessió (l'antítesi de la vida que el seu pare volia per a ell), i l'estil de vida que més tard seguiria pel seu compte.

Rebel cap al negoci del seu pare i el seu interès per la riquesa, Francesc passaria la major part de la seva joventut llegint llibres (irònicament els diners del seu pare li va garantir una excel·lent educació i es va convertir en poliglota, parlant amb fluïdesa diversos idiomes, incloent-hi el llatí) o bevent i gaudint la companyia dels seus amics, els quals eren en la seva majoria fills de nobles. Poc després es trobaria desil·lusionat amb el món del seu voltant. 

Un relat de la seva joventut conta que en una ocasió els seus amics i ell es van trobar amb un captaire en tornar a les seves cases després de divertir-se. El captaire els va demanar ajuda, davant el que els seus amics tan sols van ignorar les seves paraules. Francesc, per contra, va donar a l'home tot el que tenia a les seves butxaques. Els seus amics ho van prendre a burla per la seva estupidesa i, en tornar a casa seva, el seu pare el va reptar enardit.

L'any 1201 es va unir a una expedició de l'exèrcit contra Perusa. Va ser fet presoner i va romandre captiu durant més d'un any. És probable que aquell any determinés la seva conversió. Es diu que quan va començar a abandonar els jocs i les festes dels seus antics companys i ells li van preguntar  si és que pensava casar-se, ell va respondre: 

"Sí, amb una núvia molt més digna de la que hàgiu mai vist". Francesc es referia a la "Dama Pobresa", com després l'anomenaria.

Després d'un pelegrinatge a Roma, va tenir una visió en què va escoltar una veu que li va indicar que devia restaurar l'església de Déu que havia caigut en decadència. 

Francesc va entendre que havia d'arreglar la capella de Sant Damià, prop d'Assís. La capella es trobava molt malmesa i Francesc va haver de vendre el seu cavall i teles del mercat del seu pare per fer complir el seu objectiu.

El seu pare, Pietro, indignat va intentar fer-lo entrar en els seus cabals, primer mitjançant amenaces i després tancant-lo en la presó familiar, castigant-lo corporalment. Després d'una entrevista en presència del bisbe, Francesc va renunciar a tota expectativa del seu pare, deixant fins i tot les peces per ell atorgades i per un temps es va convertir en captaire.

Temps més tard va retornar a la capella de Sant Damià per a acabar de restaurar-la. al seu voltant es va anar reunint un grup de seguidors que després  de rebre l'aprovació del papa Innocenci III (el 1210) foren coneguts com a franciscans. 

El 1219 s'uní a la croada d'Egipte i visità Palestina. De retorn a Itàlia centrà tota la seva doctrina en la pobresa:  Francesc cantava a les places, estimava la natura, predicava als ocells i apaivagava les feres.  El 1224 va ser marcat amb els estigmes de la passió de Crist, al turó d'Alvèrnia; és el primer cas conegut de la història en què li aparegueren estigmatitzacions visibles i externes. Morí el 1226, malalt i cec. El 1228 fou canonitzat pel papa Gregori IX.

A Sant Francesc es deu la primera representació del pessebre, que va fer en una cova de Greccio. 

Poc abans de morir va compondre el seu himne al germà Sol o de les Criatures, que vist amb una perspectiva actual, hom pot considerar-lo tot un càntic a l'ecologisme.

L'ordre dels franciscans ha jugat un paper determinant en la història de l'església per la seva defensa de la pobresa i la relació personal amb Déu.

Podem veure pel·lícules sobre Francesc d'Assís, com per exemple: Francesco, giullare di Dio, de Roberto Rossellini (1950), 

Francis of Assisi, de Michael Curtiz (1961), 

Fratello sole, sorella luna, de Franco Zeffirelli (1972) 

Francesco, de Liliana Cavani (1989).