Avui celebrem Sant Martí de Porres, conegut com a Fra Escombra. Com molts altres sants, ens trobem davant d'un personatge curiós.
Martí va néixer al Perú, a la seva capital que es diu Lima, el 9 de desembre de 1579 i va morir el 3 de novembre de 1639.
El seu pare es deia Joan de Porres i era cavaller de l'Orde d'Alcántara. Era espanyol, no peruà, nascut a Burgos.
La seva mare es deia Anna Velázquez i era una esclava negra alliberada, que havia nascut a Panamà.
Martí va ser batejat el 9 de desembre de 1579 a l'església de Sant Sebastià de Lima. La seva mare el va criar tota sola, per què el seu pare va ser destinat a Guayaquil, però va morir i el pare es va portar amb ell a Martí i a la seva germaneta Joana amb uns parents. Aquests familiars, com molta gent a la seva època, estaven plens de prejudicis i només van acceptar a la Joana, que era més clara de pell. En Martí era massa negre i va haver de tornar a Lima. Allà el va cuidar una senyora anomenada Isabel García Michel.
El 1591 va rebre el sagrament la confirmació del bisbe, després sant, l'arquebisbe Toribio de Mogrovejo. Va entrar com a aprenent de farmacèutic i va aprendre molt sobre medicines. També va aprendre l'ofici de barber, que llavors també feien operacions senzilles de cirurgia menor.
A mesura que creixia sentia que l'atreia la vida religiosa i va voler entrar en l'orde de Sant Domènec, que coneixia pel proper convent de Nuestra Señora del Rosario. Però novament el seu color de pell li va impedir ser prevere i es va conformar de ingressar com a germà. Axó va passar a l'any 1594.
La seva feina al convent consistia a fer tota mena de treballs domèstics i humils, com un criat, a canvi de l'allotjament. Així van passar nou anys. El 1603 va ser admès com a germà a l'orde i, malgrat l'oposició del seu pare, va fer els vots solemnes el 1606.
Al convent, Martí va fer de barber, sagnador i infermer.
A la seva cel·la, a la vora de la infermeria, sempre hi havia malalts pobres. Com Martí coneixia les herbes medicinals, ell mateix les plantava en l'horta del convent. També guaria als animals que trobava ferits o malalts. A casa de la seva germana allotjava gossos i gats malalts, mentre sanaven.
A més, parlava de Jesús als pobres, sobretot negres i indis, que venien a sentir-lo. Amb l'ajut d'alguns nobles i del virrei, el comte de Chinchón, va fundar l'Asilo i Escuela de Santa Cruz, per a reunir els orfes, pobres i gent sense feina de la ciutat i ajudar-los a sortir de la seva situació.
Martí acceptava qualsevol tasca, per humil que fos, amb goig. Una vegada que el convent estava en crisi i havia de vendre part dels seus béns, Martí es va oferir al prior perquè el vengués també a ell com a esclau; el prior, commogut, va refusar l'oferta.
Diuen que era vegetarià i que estava tan ocupat que només dormia dues o tres hores al dia. Feia servir sempre el mateix hàbit vell, fins que el prior l'obligà a canviar-lo per un de nou.
Sobre Sant Martí de Porres hi ha moltes llegendes de fets sobrenaturals: tenia aparicions de Maia, episodis de bilocació (estar en dos llocs alhora), llums que l'acompanyaven, etc.
Sobre la bilocació es diu que, sense haver sortit mai de Lima, va ser vist a Mèxic, Àfrica, Xina i el Japó, on animava els missioners que es trobaven en dificultats o guaria malalts. Altres episodis més casolans afirmen que encara que la porta fos tancada o ell estigués tancat a la seva cel·la, entrava a les habitacions dels moribunds per a ajudar-los. Preguntat sobre com ho feia, deia: "Tinc les meves maneres d'entrar i de sortir".
Les llegendes d'ell també afirmen que feia germinar les plantes abans d'hora i que els animals obeïen les seves ordres. Es conta que feia menjar plegats i del mateix plat un gos, un gat i un ratolí, sense que hi hagués cap problema.
Altres testimonis afirmaren que l'havien vist levitar (aixecar-se del terra i flotar) mentre pregava, i que llavors no veia ni sentia la resta de gent.
També va tenir el do de la vidència, i podia preveure necessitats d'altres persones o per a predir fets de la vida, com el dia de la seva mateixa mort.
A setanta anys, Martí de Porres va caure malalt i anuncia que moriria aviat. La notícia va causar commoció a la ciutat, on ja era molt estimat. El virrei va anar a acomiadar-lo i a demanar-li que vetllés per ell des del cel. Mentre els seus germans dominics cantaven el Credo, va morir la nit del 3 de novembre de 1639.
El seu enterrament va ser una manifestació ciutadana de dolor.
Malgrat tot aquest amor que despertava, la seva vida exemplar i la veneració que li retien negres, mulats i indis, la societat colonial, regida per blancs, no va promoure la seva santificació. Si bé es va coençar aviat el procés de beatificació, es va allargar fins al 1837, quan va ser beatificat per Gregori XVI. Finalment Joan XXIII, gran devot de Martí, el va canonitzar el 6 de maig de 1962.
Martí va néixer al Perú, a la seva capital que es diu Lima, el 9 de desembre de 1579 i va morir el 3 de novembre de 1639.
El seu pare es deia Joan de Porres i era cavaller de l'Orde d'Alcántara. Era espanyol, no peruà, nascut a Burgos.
La seva mare es deia Anna Velázquez i era una esclava negra alliberada, que havia nascut a Panamà.
Martí va ser batejat el 9 de desembre de 1579 a l'església de Sant Sebastià de Lima. La seva mare el va criar tota sola, per què el seu pare va ser destinat a Guayaquil, però va morir i el pare es va portar amb ell a Martí i a la seva germaneta Joana amb uns parents. Aquests familiars, com molta gent a la seva època, estaven plens de prejudicis i només van acceptar a la Joana, que era més clara de pell. En Martí era massa negre i va haver de tornar a Lima. Allà el va cuidar una senyora anomenada Isabel García Michel.
El 1591 va rebre el sagrament la confirmació del bisbe, després sant, l'arquebisbe Toribio de Mogrovejo. Va entrar com a aprenent de farmacèutic i va aprendre molt sobre medicines. També va aprendre l'ofici de barber, que llavors també feien operacions senzilles de cirurgia menor.
A mesura que creixia sentia que l'atreia la vida religiosa i va voler entrar en l'orde de Sant Domènec, que coneixia pel proper convent de Nuestra Señora del Rosario. Però novament el seu color de pell li va impedir ser prevere i es va conformar de ingressar com a germà. Axó va passar a l'any 1594.
La seva feina al convent consistia a fer tota mena de treballs domèstics i humils, com un criat, a canvi de l'allotjament. Així van passar nou anys. El 1603 va ser admès com a germà a l'orde i, malgrat l'oposició del seu pare, va fer els vots solemnes el 1606.
Al convent, Martí va fer de barber, sagnador i infermer.
A la seva cel·la, a la vora de la infermeria, sempre hi havia malalts pobres. Com Martí coneixia les herbes medicinals, ell mateix les plantava en l'horta del convent. També guaria als animals que trobava ferits o malalts. A casa de la seva germana allotjava gossos i gats malalts, mentre sanaven.
A més, parlava de Jesús als pobres, sobretot negres i indis, que venien a sentir-lo. Amb l'ajut d'alguns nobles i del virrei, el comte de Chinchón, va fundar l'Asilo i Escuela de Santa Cruz, per a reunir els orfes, pobres i gent sense feina de la ciutat i ajudar-los a sortir de la seva situació.
Martí acceptava qualsevol tasca, per humil que fos, amb goig. Una vegada que el convent estava en crisi i havia de vendre part dels seus béns, Martí es va oferir al prior perquè el vengués també a ell com a esclau; el prior, commogut, va refusar l'oferta.
Diuen que era vegetarià i que estava tan ocupat que només dormia dues o tres hores al dia. Feia servir sempre el mateix hàbit vell, fins que el prior l'obligà a canviar-lo per un de nou.
Sobre Sant Martí de Porres hi ha moltes llegendes de fets sobrenaturals: tenia aparicions de Maia, episodis de bilocació (estar en dos llocs alhora), llums que l'acompanyaven, etc.
Sobre la bilocació es diu que, sense haver sortit mai de Lima, va ser vist a Mèxic, Àfrica, Xina i el Japó, on animava els missioners que es trobaven en dificultats o guaria malalts. Altres episodis més casolans afirmen que encara que la porta fos tancada o ell estigués tancat a la seva cel·la, entrava a les habitacions dels moribunds per a ajudar-los. Preguntat sobre com ho feia, deia: "Tinc les meves maneres d'entrar i de sortir".
Les llegendes d'ell també afirmen que feia germinar les plantes abans d'hora i que els animals obeïen les seves ordres. Es conta que feia menjar plegats i del mateix plat un gos, un gat i un ratolí, sense que hi hagués cap problema.
Altres testimonis afirmaren que l'havien vist levitar (aixecar-se del terra i flotar) mentre pregava, i que llavors no veia ni sentia la resta de gent.
També va tenir el do de la vidència, i podia preveure necessitats d'altres persones o per a predir fets de la vida, com el dia de la seva mateixa mort.
A setanta anys, Martí de Porres va caure malalt i anuncia que moriria aviat. La notícia va causar commoció a la ciutat, on ja era molt estimat. El virrei va anar a acomiadar-lo i a demanar-li que vetllés per ell des del cel. Mentre els seus germans dominics cantaven el Credo, va morir la nit del 3 de novembre de 1639.
El seu enterrament va ser una manifestació ciutadana de dolor.
Malgrat tot aquest amor que despertava, la seva vida exemplar i la veneració que li retien negres, mulats i indis, la societat colonial, regida per blancs, no va promoure la seva santificació. Si bé es va coençar aviat el procés de beatificació, es va allargar fins al 1837, quan va ser beatificat per Gregori XVI. Finalment Joan XXIII, gran devot de Martí, el va canonitzar el 6 de maig de 1962.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
DEIXA EL TEU COMENTARI.