L'ANELL DEL REI

Una vegada, un Rei va reunir els savis de la seva cort i els va fer un estrany encàrrec: 

"He heretat del meu pare un anell a mig fer. A sota del seu diamant hi ha un foradet en el que vull guardar ocult, un missatge que em protegeixi si es que ve l'adversitat. Vull que aquest missatge també cuidi als meus fills i als fills dels meus fills."

Els consellers del rei eren grans savis i estaven disposats a escriure llibres grossos, llargs, pesats i avorrits... però no es veien capaços de trobar unes paraules màgiques que es pugessin guardar sota el diamant d'un anell. Van indagar i van consultar els seus antics tractats de filosofia i de màgia sense trobar res en què s'ajustés als desitjos el poderós rei.

Un dia es va acostar a l'Rei un dels seus criats, un pobre home que solia netejar la caca dels cavalls, i li va dir:

"Majestat, tinc escrit en aquest paper, just el que vós demaneu. Durant generacions aquestes paraules m' han acompanyat a mi i a la meva família i sempre ens han protegit. Només heu de complir dues senzilles regles: Manteniu guardades aquestes paraules a l'anell i llegiu-les només en el moment del màxim perill i un altre cop en el mpoment de la alegria més gran."

I li va donar un paperet arrugat i una mica brut. A falta de res millor, el rei el va guardar i es va oblidar del tema pee que les preocupacions del Regne eren moltes i molt grans.

Va passar el temps,  i va arribar un dia en què el país del nostre rei va ser envaït pels seus veïns del Nord. El Rei es va veure amenaçat i va haver de fugir de palau muntat en el primer cavall que va trobar. 

La nit va sorprendre sol al bosc, perseguit per un exèrcit d'enemics terribles. En el més fosc de la nit, galopant al límit de les forces del cavall,  va entreveure que el camí s'acabava i enfront d'ell hi havia un precipici i una profunda vall.

El Rei no podia retrocedir, perquè l'enemic li tancava el camí, ni avançar, perquè cauria pel precipici. 

Podia escoltar el trot dels cavalls que el cercaven, les veus dels enemics... 

Llavors va recordar l'anell i les paraules de poder que atresorava. Amb les mans tremoloses, va treure el paper i va llegir el que posava: 

"AIXÒ  PASSARÀ".

En aquest moment va ser conscient que una boira espessa s'havia apoderat de bosc i que no se sentia res: ni el galop dels cavalls, ni els crits dels enemics que volien la seva vida ... 

Sense saber com, s'havia lliurat de la mort que esperava. El Rei es va sentir profundament agraït al servent i al seu breu missatge. Va doblegar el paper, va guardar-lo en l'anell i va tornar al seu palau. Després va reunir novament el seu exèrcit i va reconquerir el seu regnat.

El dia de la victòria, a la ciutat hi va haver una gran celebració amb música i ball... i el rei se sentia molt orgullós de si mateix. Mentre es revestia per a la festa i contemplava la seva corona lluent va veure per la finestra al seu servent, a les quadres, treballant amb els cavalls i es va adonar que era la segona vegada que devia obrir l'anell i llegir el missatge:

"AIXÒ PASSARÀ"

I llàgrimes d'emoció van brollar en els seus ulls, per que va comprendre que aquell missatge també tenia poder en situacions agradables. No és només servia per quan eres l'últim, sinó també per quan eres el primer. I, novament va sentir la mateixa pau, el mateix silenci, enmig de la multitud que celebrava i ballava. Per que la supèrbia havia desaparegut.

Recorda que tot passa. Cap esdeveniment, cap situació, ni cap emoció són permanents. Després del dia ve la nit, després de la nit, el dia. L'alegria passa com passa la tristesa.

Ara estem confinats, però recorda: AIXÒ PASSARÀ