RIU, VENT I DESERT

Es diu que un riu, després d'haver recorregut un trajecte de muntanyes i camps, va arribar a les sorres d'un desert i, de la mateixa manera que havia intentat creuar altres obstacles que havia trobat en el camí, va començar a travessar-lo. Però va succeir que es va adonar que les seves aigües desapareixien a la sorra tan aviat entrés en ella. Així i tot, estava convençut que el seu destí era creuar el desert, però no trobava la forma de fer-ho. Llavors va sentir una veu que deia:

- El vent travessa el desert i també ho pot fer el riu.

- Però el vent pot volar i jo no. Sóc absorbit per les sorres.

- Si et llances amb violència com has fet fins ara -va continuar la veu- no aconseguiràs creuar-lo. Desapareixeràs o et convertiràs en pantà. Has de deixar que el vent et porti al teu destí.

- Però com és possible això?

- Has de consentir ser absorbit pel vent.

Aquesta idea no era acceptable per al riu. Ell mai abans havia estat absorbit i no volia perdre la seva individualitat.

- Com puc saber amb certesa si, un cop perduda la meva forma, la podré tornar a recuperar?

- El vent compleix la seva funció. Eleva l'aigua, la transporta al seu destí i la deixa caure en forma de pluja. L'aigua torna novament al riu.

- Però no puc seguir sent sempre el mateix riu que sóc ara?

- Tu no pots, en cap cas, romandre sempre així -va continuar la veu-. La teva essència és transportada i forma un nou riu.

El riu no ho veia clar, però tampoc volia ser pantà o desaparèixer. Així és que, en un acte de confiança, va elevar els seus vapors en els acollidors braços de vent, que, gentilment, el va elevar cap amunt i lluny, tornant a deixar-lo caure al cim d'una muntanya, molts quilòmetres més enllà.

El riu sorprès, a la fi va entendre:

- La meva essència és l'aigua, sigui en l'estat que sigui. La transformació m'ha permès continuar sent el mateix. Si no m'hagués transformat, m'hauria perdut.

Tots, com el riu, hem d'acceptar que cal canviar i transformar-nos per protegir i mantenir la nostra essència.